Us ho devia, m'ho devia

Durant un temps va ocupar tant espai en la meva ment això que us explicaré que no sé ara ni per on començar. He necessitat 6 anys per pair-ho, acceptar-ho i transformar-ho en una cosa bonica

Sento dolor físic al pit en aquest moment i ploro, ploro molt. Però sé que el meu plor ja parla des d'un altre lloc. Sento que això és el punt final a una etapa molt dura i us juro que fer-ho amb vosaltres cobra el màxim sentit

Comencem per l'inici… vaig estudiar treball social sense saber per què. Sempre havia pensat estudiar psicologia, però a l'últim moment, no sé per què vaig decidir canviar. Durant tota la carrera vaig treballar a jornada completa com a recepcionista d'una residència de gent gran i em va captivar tant aquell món que vaig decidir que la meva carrera professional quan sortís de la universitat seria en aquest àmbit

Les persones grans em van enamorar: les seves experiències, la seva saviesa, la seva fragilitat… jo sempre he estat de reptes i jo volia acabar treballant en un centre d'urgències socials per a gent gran, ho tenia claríssim! I ho vaig aconseguir.

Durant 5 anys vaig treballar allà, amb situacions duríssimes de les que vaig aprendre us diria que el 90% del que sé avui dia. Vaig aprendre moltíssim de cadascuna de les persones que vaig atendre: d'aquella Sra. Que ingressava perquè el seu marit la maltractava; d'aquell Sr. Que bevia per oblidar tots els errors que havia comès, d'aquell que venia de viure al carrer… i de cadascun d'ells que s'obria en canal amb mi explicant-me tot allò que li havia fet arribar-hi. Allà vaig ser absolutament feliç, em sentia a casa, envoltada de persones que em valoraven i em volien, de companys meravellosos que molts són avui amics

Però després de 5 anys necessitava veure més maneres de treballar, volia aprendre d'altres equips i em van proposar un altre repte: obrir un centre residencial nou i juntament amb una persona a qui jo apreciava molt i tenia molta confiança. I aquí comença la història… just en aquell moment sense saber-ho, començaria per a mi una etapa duríssima i que em canviaria per sempre

Allí tot va ser caos, de principi a fi. El centre s'obria amb moltes deficiències, manca de personal, manca de material, amb presses… I quan es treballa amb persones s'aprèn que les presses mai no són bones companyes. Les persones necessitem temps, per conèixer-nos, per adaptar-nos... i allà res d'això no va ser possible

I sabeu aquesta frase que el que comença malament, malament acaba? Doncs us juro que és certa, certa. Allò no feia més que empitjorar cada dia. Jo i gran part de l'equip lluitàvem contra una empresa enorme i amb molta força que l'únic que pretenia era lucrar-se d'aquelles famílies que no podien cuidar la gent gran a casa i que confiaven el seu bé més preuat a nosaltres

Vaig lluitar tant en aquell centre… ens faltava material, ens faltaven professionals i allà regnava el descontrol cada dia. El meu cap lluitava constantment amb la idea de deixar aquella feina i anar-me'n, tenia molts contactes i trobar feina em seria senzillíssim però era incapaç de deixar-hi els que eren “els meus protegits”, cadascun d'aquells senyors i senyores als quals jo hi havia acompanyat des del seu ingrés i que les seves famílies havien dipositat en mi la confiança de tenir cura de les mares i pares

Entre reunions constants, actes i correus avisant del descontrol que s'hi vivia vaig anar a treballar un diumenge. Aquell dia em tocava guàrdia i només arribar les auxiliars del centre m'esperaven amb unes imatges guardades en un telèfon mòbil. Vaig plorar, vaig plorar i vaig plorar sense parar veient allò. El que vaig veure no cal que us ho descrigui però recordo aquell moment com si ho hagués viscut ahir. Plorant vaig córrer al meu despatx, vaig trucar a un contacte que tenia, em vaig guardar moltíssima documentació i vaig saber que aquells serien els últims moments que passaria en aquell centre

DENUNCIÈ

Era tan conscient del que estava fent i tan conscient que allò era el meu final… però tan conscient…

Just estava coneixent en Sergi en aquell moment, vaig plegar a la meva hora i li vaig dir que m'acompanyés a una comissaria on m'havien citat. I allà ho vaig explicar tot, absolutament tot. No podia parar de plorar

Dilluns, tal com em tocava, vaig anar a treballar. Jo encara no sé com ho vaig poder fer però vaig entrar al despatx de la directora i li vaig dir: vindrà la policia perquè s'ha posat una denúncia, i l'he posat jo.

Si jo creia que havia plorat, no en tenia ni idea tot el que em quedava per plorar. Allò va ser horrible: reunions i més reunions aquell dia. Amb una persona, després amb tres, després amb quatre… amb un únic objectiu: retira la denúncia.

A partir d'aquí vaig sentir tots els sentiments que es poden sentir: ràbia, pena, enuig… em van aconsellar agafar la baixa per evitar més pressions per part de l'empresa i guardar màxim silenci amb les meves companyes que apreciava moltíssim i sabia que patien per com jo estava. Vaig rebre cartes, trucades, burofax… totes amb el mateix objectiu: retira de denúncia. Però mai dels mais em vaig plantejar fer-ho.

Em vaig veure obligada a signar la baixa voluntària del meu lloc de treball (va ser la meva mare a lliurar-la perquè em van recomanar que jo no fos). Mai em vaig poder acomiadar dels meus usuaris, ni de les seves famílies, ni dels meus companys… ni recollir les meves coses del meu despatx. Tant de bo mai us hagin forçat a abandonar un lloc sense acomiadar-vos perquè és el pitjor dels finals

M'havia quedat sense feina. Sense atur. Sense companys. Independitzada, amb despeses per afrontar i amb una crisi de valors brutal. Si jo com a treballadora social el meu deure era vetllar perquè els meus usuaris estiguessin bé… per què era jo a qui havien castigat d'aquella manera?

Em vaig desencantar de la meva professió, de les persones que governaven, dels que gestionaven aquest tipus de centres i de tot aquell que m'apuntava amb el dit per haver posat nom a alguna cosa que tothom sabia que estava passant

Vaig passar els mesos més difícils de la meva vida professional i també personal. No volia tornar a treballar del que havia estat la meva professió i vocació. Perquè jo adorava la meva feina, qui ha treballat amb mi alguna vegada, ho sap. Vaig necessitar moltes hores de teràpia per plorar i acceptar el que havia passat. I em vaig veure obligada a tornar a treballar, però mai no va ser igual. Jo no era jo (i mentre escric aquesta frase ploro sense fi). Em van prendre la meva vocació

Durant un any i mig vaig continuar treballant en diversos llocs, però sentia que aquell ja no era el meu lloc. Alhora, acompanyava moltíssim a pintar el Sergi i m'impregnava de tot aquell món de creativitat que l'envoltava a ell… i no sé de quina manera ni quan vaig començar a cosir. Me n'anava a casa de la mare de Sergi que m'ensenyés, hores i hores… no havia cosit mai, ni vist un patró, ni gestionat una xarxa social… quan em pregunten com va sorgir aquest projecte no puc respondre perquè no ho sé. Sé que va néixer de la Mireia més fràgil i més malmesa però que va ser capaç de transformar tot allò en una nova experiència

Durant mesos em preguntava… tornaries a denunciar? I van aconseguir que a èpoques dubtés. Però ara, havent passat el temps us dic que tornaria a actuar igual 1000 cops. Arran d'aquella denúncia les coses van canviar. Jo no ho vaig poder veure però m'arribaven notícies per mil canals. Que ningú no us digui que denunciar no val de res, perquè no és veritat. Potser el resultat és més lent del que ens agradaria, potser el patiment del que fa el pas és massa gran i potser la por en un primer moment et paralitza però el que fa el cop a taula sent després que pot amb tot

perquè Dent de Lleó com a nom? Perquè diuen que quan els bufes, de cadascun dels seus pistils neix una nova dent de lleó i així em vaig sentir jo en aquell moment, renaixent després d'estar destruïda

Darrere de cada projecte, de les xarxes socials i d'una foto acurada hi ha una història, moltes vegades més dures del que ens imaginem. Vosaltres m'heu explicat tantes històries vostres que jo també sentia que us devia la meva història. Dent de León m'ha curat, a través de dent de lleó la vida m'ha tornat taaaanto afecte que us asseguro que tot el que vaig plorar en aquell moment fins sento que va valer per alguna cosa. Si per arribar aquí vaig haver de passar per això, us asseguro que ha valgut la pena

MILIONS DE GRÀCIES PER ACOMPANYAR-ME EN AQUESTS 4 ANYS. PER SANAR-ME AMB LES VOSTRES HISTÒRIES I PER FER QUE AQUEST PROJECTE HAGI ESTAT EL MILLOR DELS REGALS